Joan Garriga (La Garriga, Vallès Oriental, 1972) va créixer en un temps en què, a Catalunya, les orquestres de ball ajudaven la gent a recuperar el carrer i les places de pobles i ciutats, dignificaven la festa i alliberaven l’alegria segrestada durant anys de silenci i foscor. Com ell mateix explica en moltes entrevistes, l’ambient d’aquells balls populars, on es barrejaven músiques i generacions, va marcar la seva trajectòria musical i vital.

El 1995, Garriga, que ja havia començat a tocar l’acordió diatònic, va fundar Dusminguet amb dos músics més. Des del primer moment, Dusminguet va ser un grup diferent en el panorama musical català. Barcelona era considerada la capital del sud? i molts músics, vinguts d’arreu del món, tocaven al carrer. L’empremta de la globalització va influenciar la banda, que va incloure en el seu repertori ritmes balcànics, tex-mex, vallenato, cúmbia, reggae, hip-hop, cajun, havaneres. Dusminguet van ser uns dels pioners en la barreja de ritmes i gèneres, una banda innovadora i inclassificable, tot i que més tard se la va arrenglerar sota l’etiqueta de música mestissa. Van tocar a molts països i es van dissoldre el 2004, en ple èxit, però amb la sensació d’haver arribat al final del trajecte.

En aquest final d’etapa, Garriga ja s’havia guanyat una reputació com a acordionista, un dels que es va prendre el diatònic seriosament. Va tocar amb Amparo Sánchez (Amparanoia) i amb altres formacions que demanaven la seva participació. Va ser aleshores que va començar la col·laboració amb Marià Roch (ex-Sencillos, ex-Jarabe de Palo), company de territori i energies musicals. Fruit d’aquest trobada es va posar en marxa el projecte La Troba Kung-Fú.

El primer disc va ser Clavell Morenet (2006), que va deixar el públic bocabadat per, entre altres joies, “La cançó del lladre”, una versió fresca i “arrumbada” d’un romanç tradicional català. El disc va marcar un abans i un després en la història de la rumba catalana perquè va mostrar la permeabilitat d’un gènere molt local, tocat amb una visió molt global, en què es posen en relleu les complicitats que existeixen amb ritmes d’Amèrica i d’Àfrica.

El segon disc, A la panxa del bou (2010), és més roquer, més urbà, i significa un pas endavant en el caminar de la banda. És un treball que La Troba va anar gestant en els seus viatges. Està concebut com un quadern de viatge. Incorpora músiques, històries i paisatges dels llocs per on han tocat: Bushwick, Brooklin, NY, als Estats Units; Guanajuato o León, a Mèxic; Madrid; Barcelona, i fins i tot el seu entorn més casolà: la Garriga.

El 2013 surt al mercat Santalegria, el tercer, i de moment, darrer disc de La Troba. En aquest disc, el paisatge és molt local: polígons industrials, autopistes, peatges, cases a mig construir, zones urbanitzades abandonades. I al mateix temps, és molt universal perquè mostra els esquelets d’edificis que l’especulació —aquí, allà, arreu— va construir. A Santalegria, la rúmbia hi és present com a declaració de principis. 

Joan Garriga amb la Troba Kung-Fú ha mostrat la seva música arreu d’Europa, els Estats Units, el Magrib o Mèxic. Ha trepitjat escenaris com el Global Fest i Lincoln Center (NYC); Popkomm Fest (Alemanya); Polé Polé, Festival Afrolatino i Fiesta Mundial (Bèlgica); Lowlands, Zomerparkfeest i Valkhof Affaire (Holanda); Babel Med, Les Méditerranénnes i Le Bout du Monde (França); Ariano Folk (Itàlia); Festichan (Arquiña), Viñarock (València), Womad Canarias (Canàries); Cervantino Festival (Mèxic); Sziget Festival (Hongria), La Linea Festival (Londres), International Arts Festival Salisbury (Anglaterra); Festival Alegria (Marroc); MIR Sibiri Shushenskoye (Sibèria), entre molts d’altres. També cal destacar la gira francesa que van fer l’estiu de l’any passat acompanyant Manu Chao i, anteriorment, la gira a Anglaterra amb Ojos de Brujo.

Des del 2016 comença a tocar i cantar amb el Mariatxi Galàctic, un grup de Rúmbia Vallesana que toca cançons inèdites actualment d’en Joan i versions re visionades de cançons pròpies dels grups anteriors i altres populars del cançoner de taverna i ball de plaça. En formació de bateria (Rambo), baix elèctric (Marià Roch), depenent del concert de guitarra (Madjid Fahem) i acordió diatònic (Joan Garriga), tots ells havien coincidit a La Troba Kung fú i d’altres projectes. Fan conviure el pes rocker dels baixos amb les melodies patxangueres de l’acordió, el batec ballador de la percussió amb la paraula voladora del cant i el plor de corda mediterrania. Després d’una gira per petits locals la primavera del 2017 i algun festival a l’estranger començen el 2018 gravant cançons noves i a tocar-les en directe durant el 2018 on varen combinar l’activitat del grup amb l’espectacle teatral “Bodas de Sangre” de Federico García Lorca produït per La Perla 29 on també actuaren. El 2019 van actuar també a la producció d’Oriol Broggi i La Perla 29 pel TNC: “La bona persona de Sezuán” i a principis d’estiu han editat un EP de cuatre cançons: Cançons de vetlla i revetlla”.

Enderrock: Millor Disc de Folk 2020 (El ball i el plany) (premi de la crítica)
Enderrock: Millor Disc 2013 (Santalegria) (premi de la crítica)
Enderrock: Millor Disc de Folk i Noves Músiques 2013 (Santalegria)
ARC: nominats a la Millor Gira de Sales 2013
ARC: Millor Banda de World Music 2009
Altaveu: Millor Banda Catalana 2007
Ciutat de Barcelona: Premi Música i Noves Tecnologies 2007
Puig-Porret: Millor Banda 2007
Enderrock: Millor Portada 2006 (Clavell Morenet)
Premi de la crítica a la millor música original i adaptada 2018 per Bodas de Sangre de Federico García Lorca i muntatge de La Perla 29